MANEL QUERALT
Fora
(en estat de sense sostre)
emboscall
© Manel Queralt i Utrilla
www.manelqueralt.net
© d’aquesta edició: Emboscall
C/ Camí Ral, 119, 3r-2a
08490 Tordera
www.emboscall.com
Dipòsit Legal: B--2011
ISBN: 978-84-92563-36-4
Primera edició: febrer de 2011
Ja que l’altre és com jo, si jo fos al seu lloc, no
demanaria res millor que escapar d’aquesta
indigència, per tant m’agafaria amb alleujament a
qualsevol possibilitat de «sortir d’això» de manera
duradora, i per tant la cosa ha de funcionar... Doncs,
no, no funciona, la cosa no funciona mai, perquè
precisament el seu desig inconscient (i de vegades
conscient) no és el mateix que el meu.
PATRICK DECLERCK
És molt probable que el nostre objectiu més
important no sigui descobrir què som, sinó refusar
allò que som.
MICHEL FOUCAULT
Com un sac ple de pedres i de pluja
camine, vaig i vinc i mai no torne:
em perd enlloc i després no m’hi trobe
per la ciutat que no conec, funesta.
Com un sac ple de pedres i de pluja,
d’interrogants que ningú em contesta,
vaig pels carrers, vaig trucant a les portes
que se’m desfan, corcades, a les mans,
i veig buidor, veig estupor només.
Com un sac ple de pedres i de pluja
em busque en va, per mi mateix pregunte,
la casa on visc, i nungú em contesta
sinó jo sol, que erre en la resposta.
Com un sac ple de pedres i de pluja.
V
ICENT ANDRÉS ESTELLÉS
A la Fundació Arrels
9
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Fins llavors no va saber realment
el sentit d’aquella paraula: fora!
Es quedà palplantat davant la porta
sense entendre com hi havia arribat.
S’apagà el llum del replà d’una vida.
Hi restà llarga estona i a les fosques,
mentre a dins se sentia el dia a dia.
Orfe d’espai vital, baixà en silenci
els graons del seu compte enrere cap
a un a fora, un vast i infinit a fora.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Intenta portar una vida normal,
però té sentiments contraposats
vers les persones del cercle més íntim.
Per què esdevé vergonya, la pobresa?
Quants més lligams s’arriben a tenir,
més dolorosa és la indiferència,
sobretot, i això és el més terrible,
10
els copets de compassió a l’esquena
dels amics, companys, de tota la vida.
Heus aquí que el teló dels vells costums,
el còmode teixit de les paraules
i dels gests quotidians amb els quals
Fora era un ésser social, s’aixeca
lentament i acaba per destapar
el rostre lívid de l’exclusió.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
L’única solució que vaig veure,
és a dir, bé, que podia fer, em tiro
al carrer, em poso a dormir al carrer, no?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Fora no sap on anar ni on tornar,
vagareja tot seguint un programa
encara que no tingui cap sentit.
Convertir el perdre’s en pura rutina,
una manera de mantenir un ordre
per inèrcia, pel seu propi pes,
que no requereixi l’esforç continu
11
i insuportable de seguir vivint.
S’entreveia d’una hora lluny que feia
temps que deambulava pels carrers.
Al principi, Fora dissimulava
el seu estat, perquè considerava
que ell no era com un d’aquells perduts:
«Diferent, molt diferent. Càgum déna!»
Hi havia alguna cosa en la manera
de caminar d’esma i en la manera
d’encorbar les espatlles endavant
que en mirar-lo intuïtivament
veies com estava més disposat
a rebre cops que no pas a donar-ne.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Cercarà escalfor a les estacions
com les velles segudes a les sales
d’espera aprofitant dormir una mica
tant de temps com sigui possible abans
no les facin fora perquè la seva
presència i mala olor incomoden,
12
o com els passatgers extraviats
que esperen un vol inexistent
cap a una destinació oblidada.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Fora ha pernoctat a l’estació.
L’escala mecànica puja a poc
a poc i el viatge es fa interminable
per aquells que no poden avançar,
perquè un carro del súper els ho impedeix
«Jo no sé per què teniu tanta pressa.»
I a les bandes rostres baixen rabent,
angoixats, perquè ja voldrien ser
dins el vagó del metro que perdran.
A fora, de nou entre els edificis,
s’atura i alça el cap, mira a l’entorn,
però no veu què pot tenir importància.
Palplantat enmig de la plaça dubta
si serà capaç de tornar a guiar
la seva ment, si el seu cos l’obeirà
13
prest tal i com ho havia fet fins ara.
El cor bomba sang, però aquest impuls
no el durà enlloc, perquè són necessàries
aquelles forces perdudes fa temps.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Als matins sures enmig de corrents
de gent que circula pels carrers plens
i sorprèn la gran quantitat de rostres
rebutjats sense contemplacions,
un aïllament reflex que amb el pas
dels anys esdevé costum i defensa.
De cua d’ull, entre la gent, em cerco
i no m’hi veig, què s’haurà fet de mi?
De sobte, un dia, t’urgeix descobrir
algú concret que d’entre tants estranys
dugui als ulls la prova que encara ets viu,
si més no, que et tregui de la terrible
habitud de mantenir les distàncies.
Tan necessari és el contacte humà?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
14
(Per quin caprici sinuós el món
creat en el seu cap difereix tant
del situat a l’entorn? Entre ambdós
creix la percepció d’una distància
que amb el pas dels temps es farà insalvable.
Des del primer dia al carrer, l’esforç
per no desvincular-se esdevé inútil,
es malmet mentre va d’un món a l’altre:
ciutats diferents, però paral·leles.
I a poc a poc, o de cop, el camí
que les unia comença a esvanir-se:
Fora és una illa on moren veus perdudes
i els altres són un miratge ple d’ombres.
Encadenat al passat, per molt lluny
i molt ràpid que fugi, la cadena
que el lliga sempre es desplaçarà amb ell.
On és aquella força necessària
per créixer des de la pròpia essència,
transformar i assimilar el que és passat
i estrany, cicatritzar ferides fondes,
15
reconstruir el que va ser destrossat
i reparar tot esmenant les pèrdues?)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(S’aixeca i no sap on anar, camina
d’esma i avança, perquè és el cervell
qui mana, qui dóna ordres i el controla.
Però sense voluntat vagareja.
No importa cap a on senyala el rumb
si a la ciutat o l’abisme... no importa.
Semblà que mai no podria sortir-se’n
i en aquells moments s’esfondrà el coratge.
S’obligà a no pensar, a no fer projectes
de futur, a mantenir-se allunyat
de qualsevol contacte, de tancar
la guàrdia per refusar el combat:
maneres de fer trampa amb el dolor.
I a mig camí del pressentit abisme,
suraria més que no pas viuria
abandonat a dies sense rumb
i a records convertits en fantasies.
16
Aquell passat en el qual no pensava,
no tenia ni sabor d’enyorança,
però hauria volgut poder afegir
tot el que lamentava no haver fet
quan, llavors, a dins, encara podia.
Per a què li servia la memòria?
Es dissoldria en la seguretat
fictícia que dóna l’anar fent
sense pensar en el sentit de la vida?
Una ombra lluitant contra simulacres,
un somnàmbul que es veu a si mateix
caminar i que contempla els moviments
sense discernir ni la direcció
ni els impulsos de la seva raó.
Semblava que per primera vegada
sentia com el temps-verí el feria:
a la mirada i a la sang, cicuta.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Comença a beure i és per por, per por
a viure al carrer i dormir al ras, nits fredes;
17
segueix mamant per enganyar la gana
i mitigar els pensaments que el torturen;
i acaba bevent tothora perquè
«maleït sia» no sap com deixar-ho.
Ebri, ensopega amb algú i l’aire s’omple
d’insults i de mirades plenes d’odi
capaces de tallar un cos a bocins.
No l’ha vist, però alça el puny i amenaça:
«Has tingut sort, cabró, perquè si t’enxampo...!»
Esdentegat, somriu mostrant les poques
dents empostissades que encara queden.
Veurem com l’alcohol és la tempestat
que esclata violentament i ofega
qualsevol indici de voluntat.
Què fa que aquesta despulla s’aferri
al bric de vi com si li anés la vida?
Perquè se sent culpable dels fracassos,
Fora creu que no es mereix ser feliç.
Preocupat, sempre cavil·la immers
permanentment en la infelicitat
18
i en idees negatives que li auguren
un futur tan nefast com el present.
Dubta que algun dia les coses puguin
millorar i ens anticipa el pitjor.
Crític, censura i jutja les persones
tan durament com ho fa amb si mateix.
Camina de ràbia pura ràbia,
i omple l’aire de renecs i improperis.
Encara que serpegi entre la gent,
l’intent d’atraure l’atenció és
inútil, perquè ara ja forma part
del mobiliari urbà, una cosa
–exigències d’un guió vulgar–
que amb el costum esdevé invisible.
Però les parets no saben de llàstima
i entre elles s’aniran passant els crits
fins que es perdin darrere qualsevol
cantonada o, més amunt, rebotats
contra els vidres fumats dels gratacels.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
19
(Si s’apropés a la porta de casa
faria lentes les passes més ràpides,
les cames esdevindrien feixugues
i no seria capaç de pujar
–amb el cor bategant despietat–
davant el senyal de qualsevol dins.
Sap que fugiria lentament, sol,
rossegant aquesta frustració.
Què fer quan el passat no sap morir?)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Els fills? Ni jo no els truco, ni ells tampoc.
Ells saben més o menys on paro i bé...
no existeix... la relació és nul·la...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Escrivia amb el nas: tinta, saliva
i mocs, rastre que es podia llegir
per les voreres, parets i racons
de les ciutats on decidia viure.
Es gratava els collons d’un sexe eixut
i pudia a merda, orins i semen.
20
Havia après a mirar sempre a terra,
recollir les burilles de tabac
i guardar-les, tresor preuat, al fons
de l’abric, en una capsa metàl·lica.
Si intuïa que algú s’acostava
per desfer-li l’entrellat de la seva
bruta història, marxava esbufegant
i es perdia entre laberint dels vius,
entre la gentada i les seves ombres.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Enlloc preguntaran per tu. Enlloc.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sempre pago puntualment el delme
de la gàbia infinita que habito
perquè expressament zelin i no en deixin
escapar lluny de la seguretat
–que sempre cal aconseguir de nou–
on enllà del captiveri em perdria.
Per guanyar-me el pa deixo que em violin
un, dos i potser tres cops, gran fortuna.
21
Pidolo menjar als pobres vianants,
als quals compadeixo la seva vida.
A mesura que els dies passen, sento
com el crepuscle amputa fraccions
de la meva vida, però això no
em fa sentir més lleuger, ans al contrari.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(De matinada l’home de la mànega
neteja les lleganyes als carrers
–restes humanes, excrements, orines–
perquè quan s’entrevegi l’ull diví
es presentin a la nova jornada
amb la cara neta i fresc el somriure:
màxim exponent de les bones formes.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Pixats regalimen pels edificis,
sang grogosa i fètida que s’estén
pels laberints de les llambordes.
Miren i pensen que hi ha alguna cosa
22
en aquell engendrament que els provoca.
Pets, rots, bafarades etíliques,
roncs i accessos de tos interminables.
Acre olor, fastigós, insidiós,
pesada fetor envoltant com la brea
que es fixa a la gola i impregna la roba.
Sorolls i ferums que, avesats, ventilen
sense immutar-se: riquesa dels cossos.
Adaptat, formen part d’ell mateix
i no sent res, només els altres poden:
arrufaran el nas quan se li acostin.
Ferum d’orina, horrible, tan brutal,
que al principi es prova de respirar
amb anhelades superficials,
curtes, per no omplir-se els pulmons, però
l’ofec pel fàstic és inevitable.
Malgrat tot, el segueixen ensumant
com si volguessin constatar que put.
Enutjats, arronsen de nou el nas,
s’aparten, reneguen del sense sostre.)
23
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Algú em mira i tombo el rostre, no vull
mostrar-me, o potser sí, sí que voldria.
M’ho dic i m’ho repeteixo tantes
vegades, aquest estar-sempre-sol.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Examinar-lo seria un compliment
excessiu, una atenció innecessària.
Potser, i sent molt generosos, podríem
pensar que el miraríem de reüll.
Però, si afinéssim, arribaríem
a constatar que, de fet, ni el veiem.
Per què lluitar contra aquest sentiment
de tristesa de saber-se invisible?
Si algú parla amb ell, Fora balbuceja
i intenta respondre a aquelles preguntes,
fent espetegar la llengua buscant
un mot que no sap trobar, que no arriba.
Es mossega el llavi, arrufa el nas, celles...
No el troba. Però immediatament
24
després d’abandonar aquella recerca
i centrar-se en una altra activitat,
llavors, llavors sí, li ve al cap i el troba.
«Percaces la paraula o ella a tu?»
S’encanta i perd el fil de la conversa.
Quan es distreu, llavors no sap tornar
i segueix parlant de forma inconnexa
paraules qualssevol, fugint d’estudi.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
...bé, no realment, però sí... és clar...
no sé... així com ara... no sé... m’entens?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Dins la boira de la seva existència,
amb qui compartir el desig de parlar?
Veus escupen: carnet d’identitat,
el menjar i llit calents... No se’n refia.
Diu que sordeja, es fa l’orni i emmudeix.
Ell és no-res, ningú... o potser allò
que molesta, que es veu de tant en tant,
llençat a terra amb la dissort estesa.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
25
(Empesten. Sempre empesten a greixum,
a peus, a tabac, a alcohol, a suat.
Empesten a odi, enveges i rancúnies
i es roben entre ells sense diferències.
Terroritzen els impedits i febles.
Sotgen com a rates el son dels altres
per treure’ls les seves quatre misèries:
ampolles mig buides, bosses immundes
demencialment plenes de parracs
bruts i de diaris de fa mil segles.
Violen o es deixen prostituir
per quatre rals, cigarrets o mal vi.
Histriònics, ironitzen i amb boques
desdentegades es riuen de la vida.
Difícil no odiar-los, molt difícil.
Compadim-nos, perquè és un pobre home.
Necessita ajuda, la nostra ajuda.
Renega, perquè no vol que l’empaitin
i rebutja les ajudes perquè
posarien al descobert aquell
26
sentiment de sentir-se inferior.
«Fa mal reconèixer-se dependent.»)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Per què hauria d’acceptar els seus favors
si més endavant, quan arribi el dia
de correspondre’ls, jo no ho podré fer?
Per què gastar les poques energies
en una promesa de benestar
material i de vida? La d’ells?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Ja veus, moltes vegades, doncs no menjo.
Prefereixo prendre un tros de pa amb tota
tranquil·litat i de gust, que no anar,
doncs, a un menjador i... que si has d’esperar
molta estona, que si aquests immigrants
estrangers et fan fora de la cua,
que si et serveixen el menjar de pressa...
Sóc enemic de la paraula pressa,
que sé jo, fa temps que ja no tinc pressa,
ara és la meva manera de ser.
27
Però, jo ara vaig i em compro una llauna
de sardines i una barra de pa,
on els xinesos... i m’ho menjo aquí
mateix amb tota tranquil·litat, veus?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(La cara malaltissa i esllanguida:
Fora és un espectre d’aquell qui fou.
Cal despullar-se per a la dutxa:
peus bruts, panxa bombada, músculs flàccids,
pit enfonsat i galtes emmagrides,
cos escardalenc, corbat i grisós.
Fugia de tot mirall que pogués
evidenciar la seva derrota.
Però, carícies d’aigua calenta
el cobrien de bondat infinita.
Per uns instants, vers la pluja d’afectes,
ulls clucs, damunt el rostre es concentrava
el centre d’un món i creia en possibles.
Tot era l’ara envaint espai i temps.
Amor de franc pel que només havia
28
d’entregar moments de debilitat,
perquè, caut, no abaixaria la guàrdia.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Sóc lliure i no deixaré el carrer.
Sóc diferent, diferent! Càgum déna!
Mai més sota sostre, mai més, sentiu!
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Té compensacions la llibertat?
Es lliura dels amics, de la família,
ningú no diu què ha de fer ni a quina hora
s’ha d’aixecar ni cap a on ha d’anar
o si ha d’estar vuit hores treballant.
Ningú l’estressa. Les necessitats
supèrflues provoquen esclavatge.
Mal averany, perquè això són quimeres.
En els primers moments, dormir al carrer
va ser un pas difícil, dur i arriscat
però que l’alliberà –imaginàriament–
dels seus conflictes viscuts fins llavors.
És evident, però, que el carrer mata.)
29
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Enlloc preguntaran per tu. Enlloc.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Camina amunt i avall amb el seu carro
de la compra on hi va amuntegant fútils
andròmines i deixalles domèstiques.
Lligat a les seves possessions
és com si li anés realment la vida.
«I si en un futur les necessités?»
Fora és veu incapaç de distingir
què té valor de les escombraries.
No sabrà, però, rescatar els fragments
de si mateix, oblidats arreu on passa.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Creua corrent un grupet de noies
despullades i una d’elles li llença
una fruita a les mans escardalenques
i marxen carreró enllà entre rialles.
Ell la recull dins la conca parada
i de pressa, dins de l’abric, l’amaga.
30
A la llodriguera, bastida amb quatre
cartrons, dessota la llum d’un fanal,
en secret, partirà aquella magrana
que en lloc de fruit-robins, donarà pedres:
res que tapi l’esvoranc de la fam.
De nou l’alcohol farà de substitut.
Els vianants retornen a les llars.
Borratxo de llum, el sol roig delira,
ensopega i cau rere els edificis.
A peu de gratacels, no hi ha crepuscles,
no cauen vels, sinó parracs nocturns.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Baldat, Fora no pot més i es desploma.
Esquinçalls d’un mateix –desmembrat rostre–
dins el mirall d’un bassal olor a vòmit,
sota la llum de baix consum, taronja,
on les nits emanen del propi fàstic.
En el punt més àlgid de mitjanit,
no hi ha consentiments, tot són llicències.
Es despullen somnis com es despullen
31
persones que no es deixen violar
«avui em toca a mi, demà, potser a tu».
Als ulls es vitrifica, per a uns, l’èxtasi,
per a altres, la crua realitat.
Al carrer, ningú no es pot tancar amb clau.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Potser el secret del terror resideix
en els detalls reals en el precís
instant que acompanyen l’agressió.
Potser no, potser el secret del terror
resideix en els malsons que de nit
sempre t’enxampen amb el cul a l’aire
i per molt que vulguis plantar-los cara
una por horrible t’agafa l’esquena
i forceja amb tu i no deixa girar-te.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Puta bagassa, malparida escòria.
Cuc fastigós, ets una merda, fas
pudor. Què es fa amb una merda com tu?
Que no ho saps? No contestes? No dius res?
32
Entoma aquest cop i aquesta puntada...
I ara què, eh? Què vols? No em provoquis!
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Neix de ben endins, puja i es deslliga
una força que esdevindrà terrible,
emmetzinarà l’ésser fins al punt
que semblarà un possés, serà un possés,
convertit en un monstre furibund.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Jugàvem i se’ns en va anar la mà.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(El dolor esgarrapat a dins, per fora,
convertit en una cosa deforme
a la qual cap identitat pertoca.
Desitja restar lluny del món terrible
on el temps estantís el tranquil·litza,
perquè no cal sentir ni respirar.
El real el vol treure de la seva
boira interior on tan bé s’hi sentia.
Es dorm malament al carrer, però
33
no vol ni sentir a parlar dels albergs
encara que freqüentment el despertin
el servei social, la policia,
o el malson del fred i dels robatoris,
o, sobre tot, la por a morir cremat.
Però, amb el pas del temps, tot s’ennuvola,
se serveix d’aquesta confusió
per protegir-se d’una lucidesa
que li faria la vida insofrible.
La son emborratxa la vetlla amb vins
feixucs i du repòs a les parpelles.
Còmplices en el desencís, les nits
disfressen els fracassos, perquè marxin
desapercebuts cap a un fals oblit,
fals perquè res no escapa a la memòria.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Com cada nit, ho he passat malament.
Esgotat, faig un esforç monstruós
per aixecar-me de terra, perquè
34
tinc la impressió que carrego amb mi
el pes de les llambordes enganxades
durant dies i nits dormits al ras.
Encorbada l’esquena pel pes, costa
respirar: duc el carrer a les espatlles.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Insegur, rígids el cos i la ment,
es regira amb moviments indecisos.
L’oprimeix el cor una mà invisible:
respir fatigós, malestar profund.
Sensació de perills imminents,
aquella por, real o imaginària,
davant la qual se sentirà impotent.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Cal que extirpi de soca-rel, l’angoixa,
que segueix allí on sempre: alterosa.
Se sap eviterna, enquistada al moll
de la meva existència. Se sap
poderosa, ben segura de si
mateixa, convençuda que sense ella
35
jo deixaria d’existir, però...
T’atreveixes a quequejar un però?
No aconseguiràs moure’m ni un sol
mil·límetre, ja ho veuràs. Així, doncs,
no et capfiquis, saps bé que això t’altera.
No, calla! Deixa’m en pau! M’ensarrones
amb la teva xerrameca, amb la teva
compassió, n’estic ben fart, voldria...
Voldries, què? No t’atreveixes, oi?
Com sempre. No et preocupis, t’entenc.
Creu-me, no hi ha cap altra sortida.
Confia, no hi insisteixis, no et maltractis.
No sé per què et costa tant d’acceptar-ho.
El millor és que les coses segueixin
com estan... Així m’agrada, bon noi.
Fa tant de temps que ens coneixem, tu i jo.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
El dolor només se sent quan es viu
i sempre és des de la solitud més
absoluta, però llavors, què volen
36
les veus que ressonen dins el meu cap?
Potser aquells que ploren, criden i xisclen
només són imaginacions meves?
Viatjo sense destí ni sentit.
Quan serà aquí l’infinit del meu temps?
Quanta més vida cal créixer i morir?
Ni la droga de la nit m’allibera.
Pels carrers arrossego la misèria
i als seus racons encongeixo el meu fred.
Sento les mans gèlides de la nit
escolant-se entre els parracs que ja són
pell de la mateixa pell, entumit
el cos, l’única llar que habito, es gebra.
Ni la droga de la nit m’allibera.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Què podria implicar no haver nascut?
En aquesta vida tan marginal
com la seva, què passarà demà?
I què va passar ahir o abans d’ahir?
Dins del cervell es barregen imatges,
37
dates, sensacions, experiències...
Quan es deteriora la memòria?
Confús criptograma de sentiments,
pensar és impossible: no reconèixer
el carrer on els objectes són obstacles
i les persones, vius impediments.
«Sovint em perdo dins de mi mateix.»
Fet a miques i amb l’energia justa
per poder valer-se per si mateix,
intentava aferrar-se inútilment
als records inútils d’un passat inútil
com qui persegueix focs follets de dies
perduts als aiguamolls de la incertesa.
Sense records, qui és, realment?)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Enlloc preguntaran per mi. Enlloc.
El món és fred pels que ja no som vius.
Ens arrosseguem damunt les llambordes
cercant una escletxa cap el subsòl.
I quan, quan serem engolits per sempre,
38
així com es beu, d’un glop, el vi amarg?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(Tan sols és matèria consumida,
rosegat pels silencis i l’intent
d’emetre qualsevol crit, no és més
que una lamentació estrangulada.
Anorreats els sentits, perdut tot
contacte amb l’exterior, no esperava
ja cap altra cosa que un breu final.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
De genolls seccionaré la terra,
un trau profund per llaçar-hi aquest llast
feixuc d’ossos i carn que m’acompanya
i que ja no reconec, sepultant-lo
sota les ruïnes de la misèria.
Per uns moments, potser només segons,
encara em serà permès d’escoltar
les passes dels qui trepitgin la meva
tomba improvisada i, llavors, sense aire,
engoliré el fang gris i putrefacte
39
de les clavegueres i en els darrers
instants caldrà que agraeixi la sort
d’haver-me permès morir d’una manera
discreta i en silenci: invisible.
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
(La vida buida, el món buit, buida l’ànima.
Cares, gests i cases... inexpressius.
Fora, no sap qui estima o qui no estima.
Confós, ha deixat de saber estimar,
de saber com s’estima, de saber
percebre emocions i sentiments
amb els que reconèixer que s’està
estimant o procurant estimar.
Ha deixat de voler comprendre el món,
d’intentar comprendre’s a si mateix.)
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
¿Imaginar allò que podria ser,
rescindir contracte amb l’infortuni,
revoltar-me contra l’adversitat:
canviar aquest fora per un nou dins?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
40
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
...bé, no realment, però sí... és clar...
no sé... així com ara... no sé... m’entens?
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .
Paraules annexes
43
Els nostres veïns del carrer
Salvador Busquets
Director de la Fundació Arrels
És un procés de lenta mort. En el primer nivell, la
persona constata la impossibilitat de dur a terme
els seus anhels més vitals: tenir una feina que
permeti tenir cura d’un mateix i dels seus més
propers, una llar, relacionar-se amb els altres (sense
llar no hi ha intimitat, es perd la identitat).
Si passa el temps i la persona no rep ajut per superar
la situació de sense llar, apareix un segon nivell més
profund, que es manifesta en prendre consciència
de la situació en què es viu, una situació de gran
duresa i sovint injusta, però que no importa a ningú.
Al costat de la pobresa econòmica, apareix la
pobresa relacional: no ser res per a ningú.
Per últim, si malgrat el temps transcorregut, la
persona continua al carrer, sentint impotència i
desesperança, apareix el sentiment de culpa. La
persona pren consciència de què està fent i s’està
transformant en allò que no vol ser, fa allò que li
varen ensenyar que no s’havia de fer: anar brut i
fer pudor, convertir-se en un alcohòlic, no tenir cura
de la salut, menjar del que es troba al carrer.
La culpabilització, quan es dóna, és un mecanisme
pervers que té la capacitat de bloquejar els esforços
44
tant de la mateixa persona, com també de les
persones i entitats que s’hi volen acostar, sorgeix
en diferents moments del procés d’inclusió, quan
s’ofereixen diferents possibilitats a canvi de petits
compromisos (que la persona dubta si podrà
mantenir), o les pors que apareixen quan es planteja
el retrobament amb la família.
Impotència, desesperança i culpa són sentiments
que, amb major o menor intensitat, acompanyen
les persones que han viscut anys al carrer [...] acaba
sent un problema d’exclusió.
45
Vides al descobert
Els mons viscuts del fenomen «sense sostre»
Elisabet Tejero i Laura Torrabadella
En una societat de productors l’ètica del treball és
un mecanisme de control basat en el principi de la
dignificació de l’ocupació independentment de les
condicions que aquesta tingui. La moralitat i el sentit
no es dipositen en la qualitat del treball, sinó en el
progrés, i és sobre aquest pilar on es recolza el procés
civilitzador d’Occident. Però què passa amb aquells
que no s’adapten o que no poden participar en
aquesta lògica productiva?
Què passa amb aquells que es queden al marge tant
de la societat de productors com de consumidors?
Bauman respon que estan exclosos d’una vida
normal i experimenten sentiments de vergonya i
de culpa que poden emergir en forma de
ressentiment o malestar, o manifestar-se en forma
d’actes agressius o autodestructius. [...] L’existència
diària de les persones sense sostre està mancada
d’estructura, el temps lliure ho envaeix tot però no
sembla tenir cap fi i tampoc no hi ha capacitat
d’aprofitar-lo. Paradoxalment, aquestes persones
participen de la cultura del centre, qüestió que els
fa augmentar el sentiment subjectiu d’insuficiència
més l’estigma i la humiliació que això comporta...
46
però no deixen de ser consumidors manqués,
defectuosos, frustrats i exiliats interiorment.
47
El subjecte i el poder
Michel Foucault
Text procedent del web Filosofia i pensament,
de Ramon Alcoberro i Pericay*
[...] una forma de poder que converteix els individus
en subjectes, mot que té dos sentits: subjecte
sotmès a l’altre per mitjà del control i de la
dependència, i subjecte lligat a la seva pròpia
identitat per mitjà de la consciència o el
coneixement de si mateix; en tots dos casos, aquest
mot suggereix una forma de poder que subjuga o
subjecta.
És ben cert. Tanmateix, voldria remarcar el fet que
el poder de l’estat –i aquí una de les raons de la
seva força– és una forma de poder alhora
globalitzadora i totalitzadora. Mai en la història de
les societats humanes –ni encara en la vella societat
xinesa– no ha estat trobada a l’interior mateix de
les estructures polítiques una combinació tan
complexa de tècniques d’individualització i de
procediments totalitzadors.
Això obeeix al fet que l’estat occidental modern ha
integrat, sota una nova forma política, una vella
tècnica de poder nascuda de les institucions
* http://www.alcoberro.info/planes/foucault6.htm
48
cristianes. Aquesta tècnica de poder, l’anomenarem
«poder pastoral».
No crec que hàgim de considerar l’»estat modern»
com una entitat desenvolupada, amb menyspreu
per als individus, ignorant qui són, o fins i tot que
existeixen, sinó ben al contrari, com una estructura
molt elaborada, dins la qual poden integrar-se els
individus amb una sola condició: que hom assigni
a aquesta individualitat una forma nova i que la
sotmeti a un conjunt de mecanismes específics. En
un sentit hom pot veure en l’estat una matriu de la
individualització o una nova forma de poder
pastoral.
[...] l’objectiu principal no és descobrir què som,
sinó refusar, allò que som. Ens cal imaginar i
construir allò que podríem ésser per tal d’alliberar-
nos d’aquesta mena de «doble constrenyiment»
polític que són la individualització i la totalització
simultànies de les estructures del poder modern [...]
el problema que se’ns planteja avui, alhora polític,
ètic, social i filosòfic, no és d’intentar alliberar
l’individu de l’estat i de les seves institucions, sinó
d’alliberar-nos nosaltres de l’estat i del tipus
d’individualització que hi va lligada. Ens cal
promoure noves formes de subjectivitat tot refusant
el tipus d’individualitat que se’ns ha imposat durant
segles.
49
Notes
pàg. 6, vers 6 començant pel final: Versos inspirats
en Viaje sin distancia, de Jana Leo de Blas.
pàg. 13, vers 2: Versos inspirats en La casa de la
luna. Vivir en la calle, d’Arrels Fundació.
pàg. 15, vers 5 començant pel final: Versos inspirats
en La pesta d’Albert Camus.
pàg. 19, vers 2: Vers inspirat en Llibre del desassossec,
de Fernando Pessoa.
pàg. 20, vers 1: Versos inspirats en Treball batxillerat
de Gemma Cirera.
pàg. 21, vers 4: Versos inspirats en El revés y el derecho,
d’Albert Camus.
pàg. 25, vers 1: Versos següents inspirats en texts i
idees extrets del magnífic llibre Les naufragés
-Avec les clouchards de Paris de Patrick Declerck
(2001). Versió castellana Los náufragos editat
per l’Asociación Española de Neuropsiquiatría
(2006).
pàg. 26, vers 2: Versos inspirats en paraules de
Manuel Pérez Hinojosa extretes del llibre A
ciegas. Milhistorias de la calle, de Mònica
Sánchez.
pàg. 26, vers 9 (sense comptar les ratlles de punts):
Versos inspirats en paraules de persones en
estat de sense sostre extretes del llibre Personas
50
Sin Techo en Madrid -Diagnostico y Propuestas de
actuación, de Pedro José Cabrera i Mª José
Rubio (2003).
pàg. 28, vers 6 (sense comptar les ratlles de punts):
Versos inspirats en paraules d’Antoni
Fontanet Biosca recollides al text Els senyors
de la ciutat, de Mercè Molist.
pàg. 28, vers 5 començant pel final: Versos inspirats
en Personas Sin Techo en Madrid -Diagnostico y
Propuestas de actuación, de Pedro José Cabrera
i Mª José Rubio (2003).
pàg. 31, vers 5: Versos inspirats en paraules d’Antoni
Fontanet Biosca recollides al text Els senyors
de la ciutat, de Mercè Molist.
pàg. 32, vers 8 (sense comptar les ratlles de punts):
Mort d’una dona en estat de sense sostre
cremada a Barcelona a mans d’uns joves que
van assegurar que «se’ls en va anar la mà» i
que «no volien fer tant de mal». Per què uns
joves aparentment equilibrats i integrats es
poden comportar amb tanta violència i
crueltat? (desembre de 2005).
pàg. 36, vers 8: Versos inspirats en Llibre del
desassossec de Fernando Pessoa.
pàg. 37, vers 8: Versos inspirats en paraules extretes
del bloc (http://miquelfuster.wordpress.com)
del dibuixant de còmics Miquel Fuster, que
va passar 15 anys al carrer.
51
p. 39, vers 5 (sense comptar la ratlla de punts): Idea
extreta del Llibre del desassossec, de Fernando
Pessoa.
p. 39, vers 3 comptant pel final: Idea extreta del
llibre Vides al descobert –Els mons viscuts del
fenomen «sense sostre», d’Elisabet Tejero i Laura
Torrabadella: «[...] és recuperar-se, anar cap
a endavant després d’una malaltia, un trauma
o un estrès, és vèncer les proves de la vida,
és a dir, resistir-les primer i superar-les
després, per continuar vivint el millor
possible.» (Manciaux)
AGRAÏMENTS
A Joan Carles Martínez Compte, Mònica Sitjà
Bayona, Pilar Carazo Linares, Olga Garcia Guixé,
Fundació Arrels, Elisabet Tejero, Laura
Torrabadella i Jesús Aumatell.
Imprès a Tordera.
Febrer de 2011.
