Català        Español        Euskara        Galego        English        日本語        한국어       
Manel Queralt - inici

TRIT - LA FIBRA VIVA DEL TE(I)X(I)T

Jordi Llavina - escriptor, poeta, crític literari i presentador de ràdio i televisió (llegir el llibre)

Trit és el nom que el poeta Manuel Queralt dóna a aquest personatge commovedor del seu darrer llibre, que viu en una mena de palpentes de la intel·ligència fins que ha d'afrontar la ineluctabilitat del viatge. Un demiürg autosuficient, primer, amb una suficiència desdenyosa envers tot allò que no sigui la seva construcció pacient de fil (és com l'aranya «que edifica una casa», que Borges manlleva, en el seu exercici d'entomologia llibresca, a l'Alcorà); una criatura paorosament humana, tot seguit, a la qual els homes de la vall han badat els ulls. La llum, llavors, esbaldeix la fosca; la llum, llavors, és un àcid que escalda la carn dels ulls, fins aquell moment embalbits i cecs, de Trit.

Queralt és un poeta rigorós, la complexitat del qual repta constantment la perspicàcia i el coneixement del lector. En aquesta obra, però, que té una estructura travada com un canemàs de corda trenada, les dificultats mai no arriben a enterbolir la via. L'autor ha donat la forma d'un mite a la seva narració: Trit, l'habitant esquerp de les muntanyes, passa el temps filant la seva llar. La seva activitat té força de Penèlope: hi ha una certa fatalitat que ens fa intuir que la casa de Trit mai no serà conclosa. Més endavant, recordarà també la lliçó d'Ariadna: aquell mateix fil que, debanat una vegada i una altra, li havia embenat els ulls de la consciència, arriba un dia que l'unirà amb els homes de la vall, amb les seves històries tràgiques; amb el seu viure esqueixat i el seu alè moridor.

Un dia, a Trit se li acaben les existències de fil. I no concep altra sortida que baixar fins a la vall per cercar-ne de nou. És la primera vegada que el demiürg -aquest àngel de vidre, immaculat com la bromera dels núvols- s'ha d'enfrontar amb el fang humà. El primer cop que el vidre i la bromera s'ensutzaran amb la sang espessa de les passions baixes de l'ésser que, tot comptat i debatut, fa només quatre dies que s'ha alçat damunt les potes del darrere (les contalles de la vella que maseguen l'ànima de Trit; o que inventen -i li enfonyem pit endins- un cor de carn per al creador dels cims).

Dones crucificades els monyons dels cossos de les quals fan via riu avall; un nen apallissat, flagel·lat per la seva mare, que el desa, com una relíquia sinistra de víscera encetada, dins d'un armari. Trit no pot girar la vista davant l'atrocitat que es desprèn de les paraules de la vella. La truculència, la sevícia, tenen, per fi, una expressió justa, perquè és Trit qui les objectiva. Escoltant, Trit escriu la història malmenada dels homes al llarg de la Història. L'abominable fam de sang, el seu afany de destrucció... però també -en la veu trencada, en la boca bastonejada del fill lliurat a un sacrifici tortuós (mai no acabat de segellar el seu taüt domèstic)-, la pietat:

Ho sento si avui has obert la porta
de l'armari i no he pogut oferir-te
ni el meu petit cos perquè el maltractessis.

Trit, aquell gegant insensible de les muntanyes, ha pres consciència: la baixada als inferns ha representat (i mai millor dit) el bateig de foc de la seva consciència. Fins aleshores, teixia un tapís elemental, d'una perfecta monotonia, d'una grisor absoluta. La cantarella d'aquest vers formidable: «cus, embasta, sargeix, repunta i broda» recalca l'amoïnosa rutina artesanal a què s'ha lliurat des de temps immemorials, la melopea del seu cant.

Però un avatar inopinat l'obliga a arromangar-se: i també ens hi obliga a nosaltres, llegidors, que hi veiem a través dels ulls consternats de Trit; que bracegem, com ell, per un paisatge que prefigura l'apocalipsi («pertot la mort»). Aquest és un llibre fonamental: una al·legoria poderosa l'abast de la qual és molt difícil de calibrar en les lectures de tempteig. El Trit andarec i capcot que es dirigeix, per ventura seva, per la seva dissort, a la plana, té una força corprenedora. El mite es va fent, vers a vers, símbol. El llibre, una metàfora preciosa de la mateixa escriptura desfibrant-se, teixint-se de bell nou. Tothom sap que trit vol dir esmicolat, i que les paraules text i teixit remunten fins a la mateixa font etimològica. Estava escrit: havia d'arribar el moment què al mite de creació queraltiana se li desfés el tapís als dits. La conseqüència d'això és que l'extrema lleugeresa de la seva condició àulica acabarà relegada a una ferida en pell plebea: una nafra fonda en la carn de la consciència.

Jordi Llavina
 
Green depths by Loonyl

-

Green depths by Loonyl







Manel Queralt 2014 · www.manelqueralt.net · manel@manelqueralt.net · Resolució òptima de pantalla: 1024x768 · Web: Meddia